Adéu a Bartomeu Roig

El 18 de novembre va deixar-nos Bartomeu Roig Badia, un barceloní amb orígens familiars a Canet que, des de feia una trentena llarga d'anys, vivia a Caldes, on ha desplegat una intensa activitat pública, política al principi i més endavant, i sobretot, cultural i cívica. El vaig conèixer farà cosa d'uns deu anys juntament amb un meu amic, Llorenç Soldevila; l'anàvem a veure perquè ens orientés sobre els indrets caldencs vinculats a la vida i a l'obra de Jacint Verdaguer. Ja aleshores Bartomeu Roig s'havia erigit, per mèrits propis, en la referència imprescindible per conèixer la realitat de l'espai geogràfic conegut amb el nom de Caldetes, i això ha estat així fins avui mateix. Em consta, per exemple, que l'oficina del patrimoni arquitectònic de la Diputació de Barcelona el consultava sovint (l'última vegada, que jo sàpiga, arran de les obres de reforma de l'església parroquial); i quan l'historiador Gabriel Cardona va emprendre l'estudi sobre la nissaga militar dels Milans del Bosch, va ser Bartomeu Roig qui va assessorar-lo i acompanyar-lo a visitar els descendents. Era de domini públic: tothom qui s'interessava per alguna qüestió caldenca hi havia d'anar a parar per consultar-lo.

Ara fa vuit anys em vaig instal·lar a Caldes, i aleshores la nostra relació es va intensificar. De seguida vaig adonar-me d'un altre aspecte de la seva figura: una generositat proverbial. No el vaig veure mai prenent part en cap activitat que no fos guiat pel principi de l'ajuda i la col·laboració desinteressades. Mai no tenia tampoc una negativa per a qui li sol·licitava informació o suport, i d'això en podem donar fe, a Caldes i fora de Caldes, una pila de persones. Sovint, les iniciatives les emprenia pel seu compte. Fa ben poc, a l'embocadura d'aquest estiu, quan uns brètols descerebrats feien desaparèixer, a Caldes, l'escultura del bust de Joan Maragall emplaçat al parc del mateix nom, Bartomeu Roig va ser qui va mobilitzar-se per recollir firmes d'adhesió a un escrit de protesta dirigit a l'opinió pública. I qui, tot seguit, va omplir la fornícula buida, en un acte de desgreuge, amb tot de motius maragallians. Doncs bé: la circumstància de compartir veïnatge a Caldes ens va aproximar molt. Convertits en parella de fet, vam començar a planificar i a realitzar una colla d'activitats (recuperació i exposició del fons Antoni Graupera, actes al voltant del centenari de la mort de Verdaguer i el llibre sobre l'escriptor i el Maresme, col·lecció de monografies locals Caldae Aquae, inici de la col·laboració mensual a aquesta mateixa revista, etc.), fins que, a la primavera del 2004, registràvem legalment una associació que ha presidit i l'ha fet feliç, Arts i Lletres, la trajectòria de la qual ara no escau detallar. En tot plegat, Bartomeu Roig demostrava contínuament un infatigable esperit de servei, un esperit que el predisposava a dur a terme les gestions que calgués sense valorar ni el temps ni l'esforç. Així, tan aviat es preocupava de fer reconstruir, restaurar i emmarcar el plafó ceràmic de la mare de déu del Remei que avui s'exhibeix a l'Equipament (cedit al poble, a través d'Arts i Lletres, per la família Ruzafa-Alsina) com es desplaçava a Barcelona per carregar al cotxe, comprada a bon preu, una part de la prestatgeria metàl·lica que, a la biblioteca, alberga actualment el fons històric i local de Caldes (un dels seus grans, i més que legítims, orgulls). Les coses, quan estan fetes, tothom les troba naturals i lògiques, però abans hi ha d'haver hagut algú que hi treballés i les fes, i amb això sovint no s'hi compta. Per contrast, amb Bartomeu Roig s'hi podia comptar sempre.

La seva darrera intervenció pública va tenir lloc el passat 6 d'octubre: una conferència, molt documentada, sobre Perills i naufragis al mar que havia preparat a consciència i que s'havia beneficiat de la riquesa del seu arxiu familiar de tema mariner. Ens llega justament aquest arxiu, d'excepcional interès històric (l'Arxiu dels Papers de Can Bartoldo, que ara caldrà veure què se'n fa) i un altre relacionat amb l'activitat del seu pare, el músic Enric Roig Masriera. Estic segur que els hereus sabran com preservar-los.

Ens llega igualment el record inesborrable de la seva personalitat. Fa un quant temps va passar-me el text que tot seguit faig públic. I el faig públic perquè estic segur que aquest era el seu desig si mai em trobava, com ara em trobo, en la penosa tessitura de redactar un escrit com aquest. És un text que el retrata magníficament i fidelment en el perfil moral i en la trajectòria vital i que diu així:

El meu pare deia que jo era un sanguinari (en sentit figurat), però és que jo tinc les mans netes. Sóc revolucionari (fins on puc) i, com que sóc vell i no tinc res per perdre, combrego filosòficament (filosofar, com deia Epicur, és aprendre a viure) amb aquests versos de Josep M. de Sagarra:

Bartomeu: conèixe't i tractar-te ha sigut un goig i un privilegi. Sit terra levis.