Corresponsals de guerra

Presentació del llibre La revancha del reportero

Amb l'organització d'Arts i Lletres i el suport de l'Ajuntament, el 29 de març va tenir lloc a l'Equipament de Promoció Econòmica i Cultural la presentació del llibre La revancha del reportero, del periodista Plàcid Garcia-Planas. L'autor de l'obra, ben actiu a la sessió, va dedicar-ne nombrosos exemplars al públic present, entre el qual hi havia el Delegat del Govern Central a Catalunya. Plàcid Garcia-Planas, nascut a Sabadell el 1962, treballa al diari La Vanguardia des de 1988. Ha cobert les dues guerres del Golf i, als anys 90, les dels Balcans, a l'antiga Iugoslàvia, i actualment fa de redactor en cap de la secció internacional. Està orgullós del rotatiu on treballa, del qual afirma que és el primer del món que va publicar una crítica d'una exposició de Picasso i l'únic d'Espanya prohibit a l'Alemanya de Hitler. Amablement, va acceptar mantenir la conversa següent amb Arts i Lletres.

El president d'Arts i Lletres, Manel Llanas, amb l'autor del llibre, Plàcid Garcia-Planas, redactor en cap de la secció internacional del diari La Vanguardia.

- Tenim entès que, en realitat, a vostè les guerres no l'interessen gens.
És cert. Les guerres, en si, són espectacles depriments que alliçonen poc. El que alliçona és el pas del temps, que és l'exèrcit més poderós que hi ha. Per això, en el pròleg del llibre dic que la darrera paraula d'una crònica de guerra no la té el darrer tret, sinó el temps, que no s'atura. A partir d'aquesta premissa, em declaro sobretot un corresponsal de guerres mortes. Cap guerra no dóna més notícies al corresponsal que la guerra morta. És a dir: per damunt de tot m'interessa trepitjar els escenaris de famosos episodis bèl·lics del passat per fer la crònica de la transformació que han experimentat en mans del temps omnipotent.

- Aquest seu propòsit encaixa de ple també amb un projecte periodístic que ha començat a donar a conèixer els diumenges a La Vanguardia.
He visitat diferents indrets de països europeus que, en el seu moment, van protagonitzar fets transcendentals de la història contemporània: l'edifici muniquès que va ser seu central del partit nazi i que albergava el despatx de Hitler (on es va firmar el 1938 el pacte de Munic), la gasolinera milanesa d'on van penjar els cadàvers de Mussolini i la seva amant el 1945 o la cantonada de Sarajevo on va ser assassinat el 28 de juny de 1914 l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria, causa immediata de la Primera Guerra Mundial. Comprovar in situ en què s'han transformat aquests escenaris per obra i gràcia del pas del temps constitueix una experiència única, d'una gran transcendència moral.


- Al llibre La revancha del reportero hi ha recollit una sèrie de reportatges prèviament publicada a La Vanguardia. Què va pretendre, amb aquella sèrie?
La sèrie i el llibre que la reuneix són un retorn. Un retorn a sis camps de batalla narrats per set corresponsals del meu diari al llarg d'un segle, entre 1893 i 1996. Del nord d'Àfrica al sud d'Indoxina. El resultat de l'experiment va resultar sovint torbador. Explico, per exemple, que els pagesos de Kaimakchalan, a Macedònia, alimenten les gallines amb gra servit dins els cascos de soldats del kàiser; o que a Prilep, també a Macedònia, els nens juguen a futbol en un cementiri de soldats alemanys i arrosseguen les làpides per marcar les porteries. Al nord de França, un pagès que vaig conèixer i que havia recollit una infinitat d'objectes de la Primera Guerra Mundial trobats en la seva finca va obrir davant meu una llauna de sardines de l'exèrcit alemany. Una llauna de sardines de 1915!

- Si us plau, faci'ns una síntesi d'aquests corresponsals que l'han precedit a La Vanguardia.
El primer de tots, Josep Boada i Romeu, va narrar el 1893 un seguit d'enfrontaments entre l'exèrcit colonial espanyol i la guerrilla rifenya al territori de Melilla, unes escaramusses entre cristians i musulmans amb tots els ingredients del que avui s'anomena xoc de civilitzacions. El segon, Agustí Calvet, universalment conegut pel pseudònim de Gaziel, va cobrir per al diari el front aliat (sobretot França, però també Macedònia i Sèrbia) durant la Primera Guerra Mundial, mentre que el tercer, Enrique Domínguez Rodiño, viatjava per territoris dels imperis centrals (Prússia i els Balcans). La Vanguardia va intentar així, amb un corresponsal a París i un altre a Berlín, preservar una certa imparcialitat. El quart era un periodista que va fer de corresponsal a Espanya mateix, durant la darrera guerra civil.

- Al llibre es diu que, de fet, era crític cinematogràfic.
Es deia Francisco Carrasco de la Rubia, i l'agost de 1936 recorria les trinxeres dels Monegros aragonesos confraternitzant amb els milicians anarquistes comandats per Durruti. Aquestes cròniques li van costar la vida. Carrasco va morir afusellat al Camp de la Bota de Barcelona tot just acabada la guerra, el maig de 1939. Tenia 34 anys. Del corresponsal següent, Carles Sentís, en selecciono unes cròniques que no són pròpiament de la Segona Guerra Mundial, sinó d'una de les seves més terribles manifestacions: els camps d'extermini nazis. Sentís va ser un dels primers periodistes que van entrar a l'acabat d'alliberar camp de Dachau. El sisè corresponsal, Javier María de Padilla, va jugar-se literalment el físic per descriure, al Vietnam de 1968, l'ofensiva del Vietcong al centre de Saigon, una ofensiva que era tot un símptoma de la futura derrota de l'exèrcit nord-americà.
Quan vaig tornar a l'escenari de les seves cròniques, vaig coincidir en una discoteca, que es diu no pas menys que Apocalypse Now, amb un estol de mariners de la Navy nord-americana acabats de desembarcar. En casos com aquest, sovint m'he preguntat quin percentatge de casualitat hi ha.

- A Beirut també n'hi va passar una de sonada.
Hi vaig anar a resseguir les cròniques de Tomàs Alcoverro, el setè i darrer corresponsal. Era un viatge programat amb mesos d'antelació. Quan vaig posar els peus a l'aeroport, el 13 de juliol de 2006, l'exèrcit israelià començava a bombardejar el Líban un altre cop, trenta anys després de l'última guerra entre tots dos països. Aquest fet em va demostrar que les guerres mortes ressusciten. I, alhora, que la guerra potser m'esperava. En qualsevol cas, són casualitats que provoquen calfreds.

- No cal que ho juri.