LA MARE DE DÉU DEL REMEI DE CALDES D'ESTRAC

LA MARE DE DÉU DEL REMEI DE CALDES D'ESTRAC

(Notes històriques, religioses i literàries)

Manuel Llanas & Bartomeu Roig

CALDES D'ESTRAC

FESTA MAJOR 2004

SUMARI

Justificació

Nota sobre l'edició d'alguns textos

L'aportació de Narcís Camós

La devoció del Remei a Caldes. Tres estampacions dels goigs

Una pregària mariana musicada pel mestre Millet

L'ermita o santuari del Remei d'Arenys de Munt. Uns goigs setcentistes

Una anotació i dos poemes de Jacint Verdaguer sobre el Remei d'Arenys de Munt

Apèndix

Bibliografia

Procedència de les il·lustracions

JUSTIFICACIÓ
Els estudiosos de la matèria coincideixen a afirmar que la devoció pel Remei la propaga, sobretot a Catalunya, l'orde dels trinitaris, presents entre nosaltres a partir del segle XIII. Resulta també innegable que aquesta advocació està en relació directa amb l'existència d'una deu d'aigua calenta, remei de moltes malalties. En qualsevol cas, sembla que la devoció pel Remei és d'origen italià i que es difon sobretot arran de les epidèmies de pesta que van assolar l'Europa del segle XIV. Dins aquest context, la patrona de Caldes, que genera notícies, com veurem, des de ben aviat, no tan sols es converteix en l'origen de la devoció al Remei de la contrada (així ho afirma Josep M. Pons i Guri), sinó que també és l'única de les del seu nom amb història pròpia.

En efecte: a partir de l'aportació del frare dominicà Narcís Camós, que el 1657 publica el Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña (una recopilació del llegendari sobre les diferents marededéus trobades catalanes), la del Remei de Caldes d'Estrac ha tingut la fortuna d'estar documentada. A més, i al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII, la Verge de Caldes va congregar regularment aplecs de devots procedents d'algunes viles de l'entorn. A aquestes circumstàncies s'hi va afegir l'existència, des de la segona meitat del segle XVI, d'una ermita a Arenys de Munt, amb el temps posada sota el patronatge del Remei i més pròxima a Caldes que als altres municipis que l'envolten.

Tot plegat explica que la devoció per aquesta Mare de Déu hagi segregat, al llarg del temps, un seguit de testimoniatges escrits i gràfics, alguns dels quals (com els poemes de Jacint Verdaguer) d'una entitat objectiva més que remarcable. Amb el desig de fer-ne una recopilació, en aquest opuscle hem recollit els rastres més notoris d'aquesta devoció perdurable, que en cada cas hem fet precedir d'una presentació explicativa. Només ens queda agrair la col·laboració rebuda, per un costat, de Núria Serra i Francesc Vila, i, per l'altre, de mossèn Joan Manuel Prieto. I desitjar que aquest petit treball desperti l'interès del lector.

M. L. & B. R.

NOTA SOBRE L'EDICIÓ D'ALGUNS TEXTOS
Hem cregut indispensable transcriure de forma literal dos dels documents reproduïts en facsímil. D'una banda, el de Narcís Camós, perquè als entrebancs sintàctics del seu castellà aproximat s'hi uneixen els tipogràfics, desconcertants i desorientadors per a qui no hi està avesat; i, de l'altra, els dos poemes de Verdaguer, perquè la cal·ligrafia del nostre gran escriptor tendeix amb facilitat al jeroglífic. En aquestes transcripcions (i en totes les altres de textos antics) ens hem limitat a adaptar l'ortografia a les normatives vigents respectives i a revisar-hi la puntuació. I en el cas dels poemes de Verdaguer, la fidelitat a l'original arriba fins al punt de reproduir la disposició espacial de les estrofes i de respectar els buits que apareixen enmig d'alguns versos.

L'APORTACIÓ DE NARCÍS CAMÓS

Portada del llibre de Narcís Camós, amb un vistos gravat xilogràfic

Narcís Camós, un frare de l'orde dels predicadors (i, per tant, dominicà) va recórrer Catalunya entre 1651 i 1653 a la percaça d'ermites, santuaris i capelles posades sota l'advocació de les marededéus trobades miraculosament. El resultat d'aquesta exploració va ser un llibre justament cèlebre i amb un títol deliciós: Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña. Enriquecido con muchas imágenes de esta Celestial Señora, que como plantas Divinas descubrió en él milagrosamente el Cielo, y adornado con muchos Templos y Capillas dedicadas a su sabrosísimo Nombre. A la primera edició, apareguda a Barcelona el 1657, en van seguir altres al segle següent, entre les quals una de Girona de 1772. Dels tres capítols que Camós dedica al llegendari marià del Maresme (i al costat de la Mare de Déu de la Cisa, de Premià de Dalt, i de Nostra Senyora del Corredor, venerada a Sant Andreu del Far, del terme municipal de Dosrius), un es consagra a la Mare de Déu del Remei de Caldes d'Estrac, per desgràcia sense el gravat present en altres casos. (Afegirem que, dins la zona més pròxima compresa dins el bisbat de Girona, el llibre de Camós conté un capítol sobre la mare de Déu del Vilar, de Blanes, i un altre sobre la de Bellver, de Santa Coloma de Farners).

Reproducció del capítol que Narcís Camós, dedica a la Mare de Déu del Remei de Caldes

Per bé que redactada en un castellà literalment triturat, la narració caldenca del bon frare és tan minuciosa, i abunda tant en detalls, que ha constituït la base documental en què han begut directament (de vegades sense conèixer-la i altres sense confessar-ho) tots els tractadistes posteriors que, ocupant-se de Caldes, s'han referit a la devoció pel Remei. En síntesi, Camós exposa que la troballa de la imatge de la Verge es deu a dues vaques de can Simon (més endavant, can Busquets); que en la cova on és trobada, al peu de l'església, s'alça tot seguit una capella (l'encara avui existent); que la imatge, un cop traslladada a una capella lateral de l'església, tota sola va desplaçar-se miraculosament a l'altar major, on des d'aleshores es venera; que, molts anys després, la imatge, malmesa en una operació de saqueig dels moros (que tanmateix no se la poden endur), és restaurada per un caldenc, Montserrat Pi (Montserrat, aleshores com ara, era també un nom d'home), que, en compensació, rep la facultat de curar les extremitats superiors del proïsme; i que aquesta facultat, transmissible als descendents, va anar, això no obstant (afegit impagable), esvaint-se, de manera que el nét de Montserrat Pi, viu en el moment que Camós escriu, ja no tenia tant poder curatiu com l'avi. Per si tot això fos poc, devem també a aquest frare l'única descripció fiable de la imatge de la Mare de Déu del Remei: és una mare de Déu de fusta pintada i amb el rostre ennegrit que, asseguda, du a la mà dreta un pom de flors i a l'esquerra el fill, el qual, al seu torn, amb una mà beneeix i amb l'altra sosté la bola del món. I hi podríem afegir encara l'observació que l'església de Caldes, aleshores, estava orientada a ponent, circumstància que ajuda a determinar l'antiga ubicació. En resum i per concloure: l'aportació de Narcís Camós al coneixement dels orígens i característiques de la patrona de Caldes d'Estrac resulta absolutament essencial.

CAPÍTULO XXX. DE LA IMAGEN DE NUESTRA SEÑORA DE CALDES DE ESTARAC

Capella de la Mare de Déu del Remei de Caldes, situada, segons la llegenda, al mateix lloc on dues vaques la van trobar

Goza la villa de Caldes de Estarac de una imagen del navío sacrosanto de María, la cual, teniendo el mismo nombre, les quiso tener bajo de su patronazgo y amparo adornando el retablo mayor de su Iglesia, desde algún tiempo que la hubo descubierta el cielo, para que puesta como a planta divina en ella fuese consuelo para los moradores deste pueblo, siendo llena de todas las virtudes como notó san Juan Damasceno, referido de san Buenaventura, diciendo que María plantada en la casa del Señor y engordada en espíritu, como olivo que fructifica, está hecha habitáculo de todas las virtudes.

A l'exterior de la capella,aquests versos saluden al visitant

Para tantos consuelos les manifestó el cielo esta imagen con la maravilla siguiente. Había una casa en este lugar que se llamaba la casa de Simón y hoy se llama de Busquets, la cual está al cabo de la villa a la parte de arriba. Desta casa salían a apascer [pasturar] unos bueyes y vacas, de las cuales, para manifestar Dios este tesoro al mundo, tomó dos por instrumento; las cuales, saliéndose de entre las demás, fueron muchas veces al lugar donde estaba la imagen, haciendo en él extraordinarios bramidos, hasta que fue descubierta y hallada por la gente que acudió a dicho lugar, que es una cueva que está poco más abajo de la iglesia. En ella edificaron una capillita de la Virgen Santísima, como está hoy, en memoria y testimonio grave de su invención [troballa], que con sus bramidos pregonaron dichas vacas. De aquí colocaron la imagen hallada en el altar de san Telmo (según lo cual ya había aquí pueblo y Iglesia), del cual al cabo de tiempo se pasó milagrosamente al retablo mayor, sin saberlo ninguno, hasta que la vieron en él. Con esto mostró el cielo que había de ser su cabeza; y así se quedó hasta hoy con grande veneración y devoción. Ella es de madera y pintada, está sentada, y tiene en su derecha un pomico [pomell de flors]. Es morena y tiene de alto cerca de dos palmos y tres cuartos. Tiene el hijo en el brazo izquierdo, el cual con la derecha da la bendición; con la izquierda tiene [sosté] el mundo, y es también moreno como la madre. Tiene un retablo dorado y muy curioso según la proporción de su iglesia (que mira hacia poniente), con tres lámparas delante con sus bacías de plata muy buenas. Hácese su fiesta mayor el día de su natividad.

Interior de la capella

Fue grave entre las maravillas que obra Dios por esta gran Señora aquella que sucedió al cabo de muchos años de su invención, cuando llegando moros por el mar, que llega delante del mismo lugar, y saqueando la Iglesia, llegaron a tal desatino que se quisieron traer la santa imagen. Sucedió, pues, que teniéndola ya a la puerta de la iglesia no la pudieron sacar más adelante, y así se volvieron. Llegó al cabo de rato a la iglesia un tal Montserrate Pi, del mismo lugar, el cual, viendo allí la imagen, condolióse del desatino y, tomándola, la volvió al retablo donde estaba. Tenía un dedo de la mano o, como otros dicen, un brazo quebrado, la imagen, y se lo volvió a su lugar el dicho Pi sin que ya más se haya conocida [sic] el haber sido quebrado.

Racó de la capella, situat a la dreta de l'altar que, segons la llegenda , és ña cova on la Mare de Déu fou trobada. en el baix relleu s'observa, a terra, la imatge de la Verge

Siguióse de aquí otra maravilla, en que [amb la qual] remuneró esta gran Señora la acción que hizo dicho Monserrate. Pues desde entonces le quedó que, a muchos que tenían miembros fuera de su lugar, se los volvía muy bien con algunos medicamentos que para ello hacía, con que se vio haberle favorecido la Virgen, pues antes no tenía aquello. Lo cual, después de muerto dicho Monserrate, quedó a su hijo, y de aquí a su nieto, que hoy vive, no obstante que no fue con tanta virtud, pues de uno a otro ha ido menguando.

Queda en fin muy dichoso este lugar con esta santa imagen, por la cual reciben muchos favores sus devotos, visitándola con devoción no solamente en particular, sino también, en el discurso [transcurs] del año, en común, con cinco o seis procesiones que le hacen de diferentes partes.

LA DEVOCIÓ DEL REMEI A CALDES.
TRES ESTAMPACIONS DELS GOIGS

Reproducció de la làpida situada sobre la porta de la parròquia de Caldes

Segons Joaquim Salarich, l'arxiu parroquial de Caldes albergava, quan ell va consultar-lo, dos manuscrits en foli i pergamí escrits aparentment al segle XIII. Mentre el primer es referia a Santa Maria de Caldes d'Estrac, anomenada "patrona nostra", el segon contenia una part de la litúrgia de la missa amb oracions a la Verge. Si a aquests dos còdexs (desapareguts ja cap a 1930) hi afegim l'existència, a la façana de l'església, d'una làpida quadrangular (d'uns 40 cm. de costat) amb una inscripció en llatí que inclou una invocació a la mare de Déu i una pregària, no podrem sinó admirar-nos de la força i la tradició d'aquest fervor marià caldenc. Aquesta làpida, situada part damunt de la porta, constitueix l'única resta conservada de l'església primitiva, juntament amb el capitell romànic avui utilitzat com a pica beneitera. El text llatí de la inscripció diu el següent (devem la traducció a mossèn Joan Manuel Prieto):

Transcripció (deguda a Josep M. Pons i Guri) de la mateixa làpida

Oh Verge, digna de veneració, prega al teu benaventurat Fill perquè els que t'oren habitin en la glòria del cel. Preguem: escolta, Senyor, les oracions del teu poble i concedeix que, qualsevol que entri en aquest temple per demanar beneficis, s'alegri d'haver-los aconseguit i Tu li siguis propici, i així t'adorem sempre i a tot arreu. Per Crist Senyor nostre, amén.

Examinant aquestes realitats, l'historiador Josep M. Pons i Guri (que ha transcrit el mencionat text llatí) arriba a la conclusió que Caldes va esdevenir, ben aviat, el punt de trobada d'una colla d'aplecs marians que sortien dels dos Arenys. Aquestes són, sobre aquest particular, les seves paraules exactes: Aquest esplendor litúrgic hauria estat impropi d'una petita parròquia com la de Caldes d'Estrac, on a l'època medieval oscil·la entre 3 i 4 focs o cases habitades, si no s'hagués convertit en un centre d'atracció de la devoció a la Mare de Déu que fos motiu d'aplecs i romiatges i de les ofrenes dels fidels. Al segle XVI, de la nostra parròquia de Sant Martí d'Arenys, el dia de la Santa Creu de Maig, al matí, en sortia una processó que anava a visitar la Mare de Déu de Caldes d'Estrac en la seva advocació del Remei, pujant pel camí del Puig-Astre i davallant per la riera de Torrentbò; això durava encara entrat el segle XVIII. Des de la parròquia d'Arenys de Mar, als segles XVII i XVIII, també s'havia anat en processó a Caldes, bé que no amb l'assiduïtat d'Arenys de Munt.

Goigs de d'impressor Joan Ferrer, estamper de Barcelona

Aquesta devoció per la mare de Déu de Caldes rebia el suport del bisbe, que el 22 d'octubre de 1557 autoritzava l'engrandiment de l'església per la banda de Llevant i la construcció d'un nou altar a la Verge.

Amb l'aval documental de Camós, tornem a trobar una referència directa a la mare de Déu del Remei de Caldes en un certificat expedit, el 14 de setembre de 1783, per l'aleshores rector de la vila, Francesc Sans. Aquest text, que procedeix del llibre de Joaquim Salarich citat a la bibliografia final, parteix directament de Camós i està destinat a confirmar la veracitat, reforçada pel propi testimoniatge, dels dons concedits per la Verge als descendents de la família Pi, dels quals el rector en coneix una pila. Heus-ne aquí la transcripció literal:

Certificació que fa lo reverend doctor Francisco Sans, Rector, de la gràcia de curar [que] tenen los descendents de la casa Pi de Sant Vicenç de Llavaneres, descendents de Caldes d'Estrac.
Certifico jo, lo baix firmant Rector, com en esta iglésia parroquial de Santa Maria de Caldes d'Estrac, bisbat de Barcelona, tenim per patrona i titular una imatge de Maria Santíssima (vulgo Nostra Senyora de Caldes d'Estrac), qual imatge, segons alguns llibres d'història de les imatges de Maria Santíssima del Principat de Catalunya i per tradició, se sap que fou trobada prodigiosament, baix d'una cova o gran pedra, per unes vaques o bous de la casa de Simon Pagès, de dita parròquia, qual casa avui és la de Busquets.

Goigs de l'impressor H Abadal de Mataró

I entre les meravelles que obrà Déu per medi d'esta gran senyora (después de trobada i col·locada ja en lo altar major i venerada ja per molt temps per titular d'aquella iglésia i patrona d'aquell poble) fou aquella que succeí quan, havent desembarcat los moros davant del predit poble, que és a la vora del mar, havent saquejat la iglésia arribaren a cometre lo desatino i locura de voler-se'n aportar la predita imatge. Succeí, pues, que, tenint-la ja a la portalada de la iglésia, no la pogueren passar més avant ni moure-la més i, atònits i pasmats de tan gran portento, se'n tornaren a anar.

Al cap de poc temps, [hi va anar] un tal Montserrat Pi, del mateix poble, lo cual, mirant allí la imatge, se condolgué del desatino, tornà la imatge en l'altar a on antes estava. Tenint la imatge un dit de la mà (segons altres diuen un braç) trencat o romput, li tornà a son lloc lo dit Montserrat Pi, de modo que ja més s'ha conegut lo haver-lo tingut trencat. Se seguí d'aquí altra meravella, amb què remunerà esta gran Senyora l'acció que practicà amb ella lo dit Montserrat Pi, pues des d'aleshores li quedà la gràcia de curar d'ossos trencats i dislocats, amb alguns medicaments que feia per curar-los i tornar-los a lloc. Qual gràcia, después de mort dit Montserrat, transfondí dita Soberana Reina a son fill, i después a son nét i demés descendents. Entre los quals és la casa Pi de Sant Vicenç de Llavaneres, los fills i descendents de dita casa, entre els quals conec a Llorenç Pi i Baladia, ferrer de tall, en Barcelona habitant, i a Pau Vicenç Baladia i Pi, son fill, descendents de dita casa; i en la ciutat de Mataró hi ha altra casa de dita descendència, de la que he conegut i tractat el reverend doctor Joan Baptista Pi, prevere, al reverend Carlos Pi, prevere, residents de la iglésia parroquial de Santa Maria de Mataró, a sor Margarida Pi, religiosa de l'ensenyança de Barcelona, a la senyora Gràcia Pi, tots germans difunts, al senyor Llorenç Pi, actualment regidor de dita ciutat, congermà dels predits. Tots los quals sobredits he vist [que] han curat d'ossos trencats i dislocats per gràcia de Maria Santíssima, pues quasi tots los dolents, después de curats, he vist amb consell dels predits venir a visitar a esta santa imatge per donar-li gràcies, atribuint lo remei, no a l'art o habilitat dels dits Pi, [però] sí a la gràcia que dita santa imatge concedí al sobredit Montserrat Pi i a tots los seus descendents.

Goigs de 1984

I per ser la veritat i sentir-ho aixís, faç la present firmada de mà mia pròpia i sellada amb lo sello d'esta parròquia, en Caldes d'Estrac i setembre 14 de 1783. Ita est doctor Francisco Sans, prevere, Rector de Caldes d'Estrac.

Aquesta tradició vinculada a la família Pi ha perdurat durant segles. Heus aquí el que en diu l'historiador d'Arenys de Mar Josep M. Pons i Guri (nascut el 1909):

Recordo, de la meva infància, haver escoltat la "història" de la marededéu trobada de Caldes i el fet de Montserrat Pi, al qual, després de la cura d'urgència feta a la imatge, se li va aparèixer la Verge Maria, que li digué les següents paraules, gairebé sagramentals:
Pi ets, Pi seràs.

Tu i la teva descendència
ossos trencats curaràs.
A Arenys de Mar, anys enrere, quan algú seguia el mateix ofici del seu pare, o bé tenia defectes o virtuts del seu progenitor, hom deia: "Això va de pares a fills, com a can Pi de curar ossos".

Vint-i-set anys abans de la certificació del rector de Caldes Francesc Sans, el 1756, ja corria l'edició més antiga coneguda, segons Ramon Busquets, dels goigs de la Mare de Déu del Remei de Caldes, estampats per Joan Forns a Barcelona i després reiteradament reimpresos. Són els únics goigs fidels, fil per randa, a la narració de Narcís Camós, glossada per les nou primeres estrofes. De les altres estampacions que en presentem, l'una, del tombant dels segles XIX-XX i impresa a Mataró, presenta un gravat convencional de la Verge; i l'altra, de 1984, repeteix el gravat de la primera i du una notació musical de Josep Mont i Grau.

Part alta del presbiteri de la parròquia de Caldes amb el cambril de la Mare de Déu, quan la imatge encara anava revestida

La imatge de la mare de Déu del Remei de Caldes ha passat per diferents vicissituds. Al tombant dels segles XIX i XX, Joaquim M. de Nadal la descrivia "con su ancho vestido cucuruchado, todo bordado de oro, y la corona de plata y granates en la cabeza". I Pons i Guri, que va veure la que hi havia a la parròquia cap a 1935, afirma que, bé que molt petita, era una bella talla en fusta del darrer romànic; en conservem el record de quan presidia l'altar major de la parròquia. El rostre de la Verge i el del Fill s'havien ennegrit tal volta per l'oxidació de les sals de plata del seu colorit o la fumera dels ciris. L'any 1935, el rector mossèn Tatxé ens feia present el seu propòsit d'exposar aquella bonica imatge sense uns vestits postissos que tot just li deixaven veure la cara i les mans; en aquell temps es parlava de fer el mateix a Montserrat.

El cas és que durant la darrera guerra civil, destruïda (o enterrada per algú amb el propòsit de protegir-la), va desaparèixer. L'actual, doncs, data dels anys quaranta del segle passat i, en opinió del pare Bonifacio Porres, la distingeixen símbols trinitaris. Vegem què afirma sobre aquesta circumstància:

La idea de asociar inseparablemente la Virgen del Remedio a la Orden trinitaria -idea existente en la región levantina y catalana- ha hecho que imágenes antes sin insignia alguna trinitaria, ahora la lleven, al haber sustituido, por ejemplo, a las antiguas imágenes destruidas en la guerra del 36-39 las nuevas de pasta, procedentes, como se sabe, en su mayoría, de Olot (Gerona). Esta moderna influencia trinitaria la noto en Arciniega, Bélmez, Caldas de Estrach y Orriols.

Imatge de la Mare de Déu del Remei que es venerava a Caldes abans de 1936

En qualsevol cas, i en relació a la imatge de la mare de Déu, convé precisar el següent: 1) la imatge antiga descrita per Camós, desapareguda en un moment indeterminat, ha estat sempre la de la parròquia; 2) la imatge de la capella és posterior i també ha sofert diferents substitucions; i 3) el fet sobresortint i destacable, més enllà de les imatges, és la devoció popular, que ha perdurat durant segles i fins als nostres dies.

Partitura de la Salve a la Mare de Déu del Remei

UNA PREGÀRIA MARIANA MUSICADA PEL MESTRE MILLET
Devem al masnoví Lluís Millet i Pagès (1867-1941), fundador el 1891, amb Amadeu Vives, de l'Orfeó Català, la musicació d'una pregària a la Verge del Remei, que en realitat és la Salve que habitualment s'ha cantat a Caldes en honor de la mare de Déu. N'oferim la transcripció autògrafa de Josep Mont, datada el maig de 1961.

L'ERMITA O SANTUARI DEL REMEI D'ARENYS DE MUNT. UNS GOIGS SETCENTISTES

Partitura de la Salve a la Mare de Déu del Remei

L'actual ermita o santuari del Remei, del terme municipal d'Arenys de Munt, es documenta per primer cop el 1659. Aquest és l'any, si més no, en què Josep M. Pons i Guri ha trobat que "la capella de la Verge Maria formava edificació separada del casal dels Gibert", mentre que la primera referència a l'advocació del Remei d'aquesta mateixa capella data, segons el mateix historiador, de 1686. Joaquim M. de Nadal narra les freqüents excursions a peu que, de sempre, hi feia la colònia d'estiuejants de Caldes, que enfilaven cap amunt la riera de la vila.

Goigs de la vila d'Arenys

Els goigs més antics d'aquest santuari es poden datar a finals del segle XVIII, estampats per l'impressor manresà Ignasi Abadal (parent de l'Abadal mataroní que estampa els goigs de Caldes que reproduïm). L'anvers del full presenta un gravat xilogràfic, al centre del qual hi figura, flanquejada per dos àngels, la Verge damunt un pedestal on es llegeix, anagramàticament, el nom de Maria; al capdamunt s'hi troba el sol amb dos àngels a cada banda; als costats, dues figures mitològiques associables amb uns atlants; i al peu, unes figures femenines que rematen un fris decoratiu abarrocat, que embolcalla la llegenda que identifica la devoció. El revers dels fulls reprodueix els goigs pròpiament dits, que, fent cas omís de la llegenda reportada per Camós, incideixen sobretot en la protecció que la mare de Déu dispensa als navegants. Els goigs acaben, a més, enaltint la dinastia dels Jalpí, a la qual es vinculen els Borràs propietaris de l'ermita.

UNA ANOTACIÓ I DOS POEMES DE » JACINT VERDAGUER SOBRE EL REMEI D'ARENYS DE MUNT
Verdaguer, que de 1881 a 1893 va viure, en diferents períodes, a Caldes d'Estrac, ens ha deixat un més que valuós testimoniatge de la devoció pel Remei, per bé que el limita als romiatges que, com un estiuejant més, feia a l'ermita d'Arenys de Munt.

El text verdaguerià en prosa reporta un seguit de notícies històriques sobre l'indret i fa un inventari de la flora, qui sap si com a punt de partida (Verdaguer es documenta sempre) d'un text projectat sobre l'ermita que al capdavall no escriu. El caire esquemàtic de l'anotació el delaten no tan sols els espais en blanc, sinó també la fragmentació temàtica i la manca d'alguna paraula (que hem restituït entre claudàtors). Per les referències als francesos i al general Milans del Bosch es dedueix que l'època evocada per Verdaguer correspon a la guerra del francès. A la primeria de 1812, en efecte, una guarnició de l'exèrcit invasor (permanentment hostilitzat a la zona pels soldats i els guerrillers comandats per Milans del Bosch) ocupa la casa i l'ermita del Remei, que immediatament comencen a ser fortificades. Que la capella albergués or i plata s'explica pel fet que s'hi devia guardar el botí obtingut del pillatge i saqueig dels voltants. Finalment, i a falta d'una datació precisa de l'anotació, el Borràs consignat per Verdaguer com l'aleshores propietari del recinte (casa i ermita) tant podria ser Miquel Maria de Borràs i Rodríguez-Infante, mort el 1887, com el seu fill, August Maria.

"Coronació de la Verge de la Mercè", poema dedicat al bisbe Català, natural d'Arenys de Mar, consta de tres seqüències. En reproduïm només la primera, la més emotiva, en la qual Verdaguer narra un episodi de la infantesa del futur bisbe per posar en relleu el fervor marià que sentia des de ben jove. Es tracta de les visites que feia a l'ermita del Remei per portar-hi flors i de la prometença d'oferir a la mare de Déu, temps a venir, un obsequi més substanciós. El bisbe pot complir aquesta seva promesa quan, el 1888, presideix a Barcelona la coronació de la Verge de la Mercè com a patrona de la ciutat.

El segon poema verdaguerià és un esbós en fase d'elaboració,ple de solucions alternatives a paraules i versos i fins i tot amb una doble columna estròfica en dos passatges. Mig descriptiu i mig narratiu, el poema recorda, des dels inicis, "Els dos campanars", epíleg de Canigó. I el recorda pel que té de plany elegíac davant unes ruïnes en uns topants inhòspits, únic i dolorós testimoniatge del que havia estat (en la imaginació del poeta, no en la realitat) un monestir envoltat de tofudes arbredes. En aquell indret hi fa cap un bon dia un pelegrí devot i solitari, que només pot contenir el plor quan s'adona que la Verge, de companyia, de fet ja en té: la d'un eixam d'abelles que de les restes de l'ermita n'han fet el rusc. Tot i tractar-se d'un text embrionari compta amb versos d'un intens lirisme, com ara els que constaten la desaparició dels ocells de la contrada.

[ANOTACIÓ SOBRE L'ERMITA DEL REMEI]

Autògraf de Verdaguer amb l'anotació sobre l'ermita del Remei d'Arenys de Munt

Abans de la vinguda dels francesos era tot envinyat; lo general Milans posà pena de la vida al parcer que s'acostàs a la vinya i ermí [va tornar-se erma] (los francesos ho ermiren) i després s'ha tornat [a] envinyar. L'amo del Remei és un tal Borràs. C[arrer]. Mercè (Barcelona), 22 i 23.
Los francesos se'n portaren 7 arroves d'or i plata de la capella.
Hi havia pins, oliveres, castanyers, a tres-cents passos hi ha una sureda novella; flors són ginesta, mançanilla, campanetes, capblau, roselles, canyolins (canyissos), tei [tell], vora la fins floreix la romaguera, aritjol, blaus de cel, escabiosa, argentina, rouró, barboll (?).

CORONACIÓ DE LA VERGE DE LA MERCÈ

Poesia dedicada al difunt bisbe d'aquesta diòcesi Doctor Don Jaume Català i Albosa

Autògraf de Vaerdaguer amb la primera part del poema "Coronació de la Verge de la Mercè", dedicat al difunt bisbe de la diòcesi barcelonesa Jaume Catal`i Albosa

Quan era noi lo bisbe Català
pujà a una hermosa ermita,
l'ermita del Remei que sobre Arenys
té la Verge Maria.
A la voreta del camí veu flors,
ne cull les més boniques,
la viola d'olor i lo clavell
i uns brots de sajolida.
Los lliga amb una branca de roser
gemada d'englantines,
i, tot posant-les de la imatge al front,
li diu: --Verge Maria,
la corona rebeu que us ha teixit
qui us ama i vos estima;
quan seré gran vos ne duré, si us plau,
una altra de més rica.
La prometença que aquell noi li féu
la Verge corprenia.

[ESBÓS DE POEMA SOBRE L'ERMITA DEL REMEI]

Autògraf de Verdaguer amb l'anotació sobre l'ermita del Remei d'Arenys de Munt

N'ha arribat un pelegrí,
n'ha arribat de llunyes terres,
a l'església del Remei
entre Arenys i Llavaneres.
Al costat de Torrentbò
si n'hi ha una capelleta,
que és de la terra.
La Verge que hi ha a l'altar
és miraculosa i bella.
De la capella al costat
n'hi ha una ruïna immensa,
n'hi havia un gran monestir
i ara hi ha un pilot de pedres,
restant-ne tan sols lo marbre de tres gòtiques finestres.

S'hi cantaven dia i nit
alabances a la Verge,
oficis al dematí,
a la tarda goigs i vespres.
N'hi havia roures i pins romanins
n'hi havia arbredes.
La destral del llenyater
les ha tirades a terra.
Verge Santa del Remei, D'ençà que los arbres no hi són,
Com estau tota soleta, no hi nia la cadernera,
no hi refila lo pinsà,
no estigau a casa sense les terres lo camp on no hi ha (?)
on no hi ha bosc lo rossinyol no ho alegra.
i no té bosc.

Lo pelegrí n'és sentit,
n'està plorant de tristesa, de tristesa i cansament.
S'adorm al peu de l'església.
al marxapeu de
Un murmuri celestial
abans d'una hora el desvetlla;
en la barbacana veu
posar un eixam d'abelles que del temple en faran rusc
cada forat una celda
que no sap si ve del cel o si puja de la terra.
Encara en van arribant
que ja frisen les més llestes,
a festejar los
romanins i ginestes,
demanant-los dolça mel
per una bresca
per a la reina de les flors
com a tribut ofert per presentar a la Reina
Los monjos que aquí hi hagué
farien la mateixa feina
feien
aixís los monjos ho feien
Quan se'n va el bon pelegrí
ja no plora de tristesa;
a la Verge del Remei
Verge
ja no està tan soleta
vegent tota

APÈNDIX

Amb posterioritat a la publicació del llibre, els autors van localitzar uns altres goigs consagrats a la Mare de Déu del Remei de Caldes. Són en llatí (cosa que indica que probablement no es van cantar), no duen data i es van imprimir a l'obrador de Jaume Surià, impressor barceloní actiu entre 1700 i 1742. Hem cregut que aquesta versió electrònica del volum era una ocasió immillorable per actualitzar-ne i completar-ne el contingut. Només afegirem que els goigs reproduïts a continuació procedeixen de la col·lecció de Joan Serra i Graupera (VIII Goigs facsímils - Núm. V), impresa per Torrell de Reus.

BIBLIOGRAFIA

CAMÓS, NARCÍS. Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña. Barcelona: Jaume Plantada, 1657. [N'hi ha una reedició moderna, feta per l'editorial Orbis el 1949]

GRAUPERA I GRAUPERA, JOAQUIM. "Un capitell romànic d'influència rossellonesa a Caldes d'Estrac (Maresme)". Lambard. Estudis d'art medieval, vol. VII (1993-1994), pàg. 81-88.

LLANAS, MANUEL i SOLDEVILA, LLORENÇ (amb la col·laboració de BARTOMEU ROIG). Verdaguer i el Maresme. Barcelona: Ajuntament de Caldes d'Estrac i Institut d'Edicions de la Diputació de Barcelona, 2002.

NADAL, JOAQUIM M. Un "tros" de Barcelona. Caldetas 1800. Barcelona: Dalmau y Jover, 1951.

PONS I GURI, J. M. "La Mare de Déu del Remei de Caldes". Arennios (Arenys de Munt), núm. 10 (juliol 1990), pàg. 15-18.

PONS I GURI, J. M. i FORN I SALVÀ, F. El santuari de la Verge del Remei. Lleida: Ajuntament d'Arenys de Munt i Pagès editors, 2003.

PORRES ALONSO, BONIFACIO, OSST. La Virgen del Remedio. Còrdova: Padres Trinitarios, 1969.

SALARICH i VERDAGUER, JOAQUIM. Apuntes para la historia de Caldas de Estrach (vulgo) Caldetas. Barcelona: Impremta de La Renaixensa, 1882.

PROCEDÈNCIA DE LES IL·LUSTRACIONS

AAG: Arxiu Antoni Graupera

ABR: Arxiu Bartomeu Roig

AJM: Arxiu Josep Mont

ANS-FV: Arxiu Núria Serra i Francesc Vila

BNC: Biblioteca Nacional de Catalunya

JMPG: J. M. PONS I GURI. "La Mare de Déu del Remei de Caldes". Arennios (Arenys de Munt), núm. 10 (juliol 1990), pàg. 15-18.

NC: NARCÍS CAMÓS. Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña. Barcelona: Jaume Plantada, 1657.

PCd'E: Parròquia de Caldes d'Estrac

PG-FS: J. M. PONS I GURI i F. FORN I SALVÀ. El santuari de la Verge del Remei. Lleida: Ajuntament d'Arenys de Munt i Pagès editors, 2003.