PIUS FONT I QUER

Font i Quer, Pius (Lleida 1888 - Barcelona 1964) Doctor en farmàcia i llicenciat en ciències químiques. Professor auxiliar de botànica a la facultat de farmàcia de la universitat de Barcelona (1917). Per causes extraacadèmiques s'aparta de la universitat del 1922 al 1933. El 1933 fou nomenat professor agregat de botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona.

També fou professor a l'Escola Superior d' Agricultura de Barcelona (1923-39). El 1916 entrà com a naturalista agregat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, del qual més tard (1921) fou director. Organitza l'Institut Botànic de Barcelona, nascut per transformació del departament de botànica del Museu, li dona caràcter autònom i en fou el primer director. El 1911 havia ingressat al cos de sanitat militar, dins el qual assolí el grau de tinent coronel farmacèutic. Fou membre de l' Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1922), de l'Institut d'Estudis Catalans (1942), del qual fou president de la secció de ciències (1958), doctor honoris causa per la universitat de Montpeller (1959), etc.

Fou nomenat vice-president d'honor dels Congressos Internacionals de Botànica de París (1954) i d'Edimburg (1964). Fou president de la Institució Catalana d'Història Natural (19311934) i de la Sociedad Ibérica de Ciencias Naturales, de Saragossa. Funda, amb Carles Pau i Josep Cuatrecasas, la revista botànica "Cavanillesia" (Barcelona 1928-38). Pel juliol de 1936, en esc1atar la guerra, es trobava a la serra d'Albarrasí, Aragó, fent estudis botànics amb un grup de deixebles. Per tal de fer tornar a casa la gent que tenia encomanada, hagué de travessar la línia del front, pel qual fet fou processat com a desertor l'any 1939 i perdé tots els càrrecs. D'ençà del 1941 fou cap de redacció de l'Editorial Labor, de Barcelona. La seva activitat com a botànic taxonomista i com a fitogeògraf es concreta en més de 220 publicacions.

Les seves exploracions i recerques contribuïren considerablement a augmentar el nivell de coneixements florístics sobre la totalitat de les terres catalanes, molt especialment sobre el migjorn valencià i sobre les illes d'Eivissa i Formentera. També treballa amb intensitat a Andalusia i al Marroc. Esdevingué un especialista reconegut internacionalment en el gènere mediterrani Sideritis , de les labiades. El 1953 publica una síntesi sobre la geografia botànica de la península Ibèrica. Els darrers anys de la seva vida inicià els treballs de preparació d'una flora dels Països Catalans. Manifesta també un interès constant en l'aspecte lingüístic de la botànica, la qual cosa el dugué a ocupar-se tant de la nomenclatura popular de les plantes i dels elements del paisatge vegetal com de la formació dels termes científics erudits. El seu Diccionario de botánica (1953) posa ordre a la terminologia botànica castellana. La terminologia catalana és codificada principalment a la seva Iniciació a la botànica (1938). En el seu tractat Plantas medicinales (1962) recull més de 10000 noms populars de plantes en les llengües peninsulars.

Oriol de Bolòs

(GRAN ENCICLOPEDIA CATALANA)